Capitol 1
Hi havia una vegada un poblet molt petit anomenat Calindria. Allà hi vivia una petita familia de pagesos desde sempre, els Collin. El més jovenet d’ells es deia Jack Collin, tenia 17 anys casi 18,els coplia el 1 de juliol de 1761, ja faltava poc per ser estiu. Aquesta familia, al ser pagesos, tenien una economia bona, però treballaven durament durant tot el dia.
Aquesta familia constava de 6 membres; Josep, el pare, Joana, la germana gran,Jack, germà gran, Pep, germa mitja i l'avi Antoni.
Jack no tenia mare, segons el seu pare, havia mort d'un accident de coche. Però ell a vegades dubtava moltes coses perque quan estava tota la familia junta,a vegades, sortia el tema i no volien parlar-ne.
Viuen en una casa pagesa al costat d'un poblet. Per anar al cole tenien que agafar un autobús que passava per totes les cases dels alumnes. La seva casa era gran i el terreny encara més. Era normal, feta de rajoles, bolt bonica per fora, però per dintre encara més, era mollt acullidora.
El poble de Calindria no era molt gran, tothom es coneixia. Sempre que passava algun extranger se sabia que no era d'allà i els ciutadans eres molt simpàtics amb ells.
Al poble hi havia un mercat, cases, tendes de roba i uns quants bars. Al costat hi havia dos turons bastant alts on anàven molts turistes durant tot el any a veure'ls i visitar-los.
Jack anava a l'institut, feia 2n de batxillerat, allà hi tenia els seus dos millors amics. En Josep i en Peter. Tots tres vivien en el mateix poble i compartien moltíssimes coses. Anaven a tot arreu junts.
L'avi d'en Jack, l'Antoni, era molt vei, tenia 88 anys. Ara mateix es trobava molt malament i casi s'estava a punt de morir.
El Jack va anar-lo a veure al hospital i van parlar de moltes coses. L'avi, tot i estar malament, quan parlava savia el que deia. I li va dir:
- Fill meu, vull parlar-te de la teva mare.
El noi, tot sorpès, el va escoltar.
- El que pasa és que la teva mare no va morir d'un accident de coche. La teva mare està viva. El que no sabem es on està. Perque noiet, la teva mare se'n va anar quan tu tenies 2 anys. Ara què ja compliràs 18 anys. Podries anar a buscar-la. Sol et diré què es deia Josefina Carrusela i va nèixer a Nueva York.
Jack es va quedar de pedra. Va reflexionar uns segons i li va dir:
-D'acord avi, et faré cas i aniré a buscar a la meva mare. Tot i que ens deixès abandonats, tinc coriusitat per saber com és i també perquè em digi les raons del abandonament. I si pot ser, donar-li la oprtonitat, si vol, de recuperar-me com a fill. Almenys a mi.
Al tornar a casa, quan tota la familia sopava,va comunicar la notícia.
Al pare no li semblava bé, pero al final el van insistir i va decidir que el deixava anar quan acavès el curs, perquè com ja complia 18 anys, el noi s’aniria igualment.
El seu amic Peter va decidir acompanyar-lo. Com era un dels seus millors amics li faria molta companyia.
Jack va pensar que havia d’anar primer a Nueva York. Almenys buscar si estava allà, i si no, buscar a la seva familia.
Van decidir anar amb avió, ja que es el mètode més ràpid per arribar. Amb l’ajuda de la familia van poguer pagar els bitllets. I també es van emportar diners per l’estancia allà.
Ja passats dos mesos, Jack es va treure el títol del Bxt i just el dia 2 de juliol, desprès del seu aniversari van sortir de viatge.
Tota la familia del Jack i del Peter va anar a despedir-los.
Ja en el avió, estàven els dos amics molt entussiasmats. Mai havien viatjat ni amb avió, ni amb res. La veritat esque estàven molt asustats, ja que els avions a vegades sòn perillosos. Tenen accidents i aquestes coses. Però al final es van calmar ja què nomès passava en alguns casos.
Els seients eres de 3 persones. Amb ells es sentava una noia molt guapa d’uns vint-i-pico d’anys. El Jack es va fixar molt amb ella. Ja que es sentava al seu costat. Ella li començar a parlar, com et dius, edad, a on anava,..etc. Van agafar bon “feeling”. Els dos anàven a Nueva York. Ella de vacances a casa de una amiga seva. Ell li va explicar tota la seva historia i la noia, què es deia Carlota, suposant-se que es quedaven allà uns quanta dies, li va oferir lloc a casa la seva amiga, ells van acceptar.
Quan estàven per casi mes de la meitat del camí i tot tres estàven dormint. L’avió va començar a tremolar. Tots els passatges estaven molt assustats. Els azafats els deien als passatgers que es calmessin. Però l’avio no parava de tremolar. Tothom cridan, preguntan-se Què passa?.
Al cap de 5 minuts, va parar. Es veu que hi havia una averia i l’avió tenia que aterrar. No podia arribar fins al destí. Per sort no va ser cap catàstrofe. Però tots tres estàven amuÏnats pel que podria passar.
Ja a terra, estàven a Mexic. Van decidir anar a informació a preguntar com podien arribar a Nueva York i es veu que hi havia un autobús que els portava fins allà.
Van agafar un taxi perquè els portès fins a la parada. Els feia por aquella ciutat ja què a Mèxic hi ha molts delinquents i molta mafia. El conductor del taxi tenia una pinta molt dolenta. Els parlava amb una veu molt ronca. Va encendre un cigarret. I no parava de preguntar coses. Tots tres aguantant el fisic, però per dins, molt asustats.
Els tres es van fixar de què no estava posat el pestillo. No anàven a una velocitat molt alta i estaven encara en ciutat. El coche era molt vell i no semblava d’aquest que es controles el pestillo. L’home de cop els va dir:
- Doneu-me tot el que tingueu.
Com què estàven parats, van tenir sort i van fugir corrents.
Els tres es troben totalment desorientats. No saben on estan. No saben que fer. Però es senten segurs ja que el Peter a agafat un arma del cotxe, una pistola.
Ells ja no volen agafar un coche, desconfien totalment de tothom. Com que tenen uns quants diners i tenen gana, decideixen menjar en un restaurant mexicà.
Allà coneixen a dos joves molt simpàtics. També espanyols, on també viatjaven en el mateix avió. Estan tots perduts. Aquests nois, es diuen Carles i Jordi, els hi expliquen un secret molt fort.Que ells han sigut els culpables de l'avaria del avió i que porten drogues per vendre.. Jack i Peter disimuladament van al lavabo a parlar.
Jack diu:
-Tio, què fem? Aquests nois son super perillosos i si la policia descobreix que ho sabem tot ens fiquen a la pressó!-.
- No sé que fer, la veritat. Estic fet un lio. Tot s'ha liat massa. Tio passi el que passi seguirem junts en això. Em d'aconseguir anar a Nueva York a per la teva mare.
- A veure tot i les circumstancies, tenim una pistola, estem segurs, tenim a la noia, que tampoc ens tindriem que fiar massa, però a mi em sembla que ens anirà bé. I tenim que treure'ns de sobre aquets dos paios. Son perillosos i ens portaràn molts problemes.
Al sortir del lavabo.
- Bueno, encantats nois. Però ara tots tres ens em d'anar, ja que tenim una missio que acabar.
Jordi contesta:
-Vale xicots. Sobretot no us espanteu. Som bona gen, sol que ens dediquem a això. No digueu res eh! Si us xiveu pagareu les consequencies. Ho sabem tot de vosaltres vale? Vagi bé.
Tots tres surten ràpidament del restaurant. La noia diu:
- Crec que hauriem de trucar a la policia.
Al final no vem trucar a la policia però al estar esperant davant el restaurant els nois van sortir i ens van dir si podriem fer-lis un favor, portar una part de la mercancia a , que ens donarien un cotxe per poder anar.
Vam decidir que si ho fariem. Ja que podriem guanyar diners i a la vegada poder anar a Nueva York a veure a la seva mare. Era la unica solució que teniem en aquell moment. Era molt arriesgat però ho teniem que fer.
- D'acord ho farem.- vaig dir.
- Vale noi, gracies de veritat- va contestar.
Llavors ens va donar una direcció per portar allò a un lloc i ens donarien bastants diners per fer-ho.
Ens va portar en un lloc i vam agafar els coches.
Vem quedar en que si ens perdiem o algu quedariem en un lloc de la ciutat i que ens quedessim segurs ja que era molt dificil que ens pillesin ja que no fan cap inspecció,ni res d'aquest estil que ens pugi incobrir a nosaltres.Vam agafar el camí cap allà i vam arribar despres de 5 hores a la ciutat. Llavors vam entrar en una casa així molt mafiosa i li vem donar tot el que teniem que ens van donar els nois.
Llavors ens van donar un fajote de diners que hi havien uns 200.000 euros.
Estàvem totalment rics. Era impresionant.
Com que teniem tants diners no sabiem que fer amb ells. I al final tant pensar i pensar vem començar a comprar ropa cara, un coche super car, es van comprar entre el dos una casa super cara y fins i tot van pensar en quedarse a viure allà. Va trucar a la noia del avió i van decidir quedar un dia per pendre algu ja que els dos vivien allà.
Es van anar coneixent i es portaven molt bé entre ells i s'ho passaven la mar de bé i al final van acabar sortint junts.
Però també se'ls havia pujat tant al cap els diners i la nova vida que es van olvidar de buscar a la mare.
Ja passats 2 mesos. La seva vida era igual o millor. Sortia amb la mateixa noia, van coneixer molts amics i a la llarga es va anar olvidant de la seva mare i de la familia, ja que allà estava molt a gust.
Però un dia la seva novia li va confesar que l'altre dia es va enrollar amb un noi i ell es va quedar totalment en xoc. No ho podia entrendre ja que estàven molt bé junts, va pensar:
-com em pots fer això.
Desde el moment que li va dir es va quedar tant desenfocat i tant trist. Es començava a replantejar que feia allà i que havia fet amb la seva vida. Trobava molt a faltar la seva vida d'abans. Va començar a recordar tot el que tenia fa poc temps i el que ara té. I es va donant compte de que la vida que havia escollit en aquell moment s'hauria de cambiar.
S'havia donat compte de que la feina que havia fet era molt dolenta. Fer aquell tipo de treball es el pitjor que podria haver fet ningú. Estava totalment desorientat. Havia sortit de la seva casa per anar a buscar a la seva mare i s'havia desorientat totalment. Per tant, com que li quedàven molt pocs diners van decidir vendre la casa que van comprar i anarse'n a buscar a la seva mare.
- Jo no volia cambiar de vida, sol volia coneixer a la meva mare i poder saber perquè ens va deixar i si vol saber algu de mi i els meus germans.
Llavors vam començar a buscar-la per totes les maneres que podiem. Vam aconseguir saber a on vivia i i vem anar-la a veure.
Piquem a la porta i contesta una dòna totalment desconeguda.
-yes?
- hola, venim a veure a una dòna que per el que ens han dit jo sòc el seu fill.
- com dius?
- si, els avis em van dir que hi vivies a qui i que seria una bona idea que et vingues a veure, ja que tenia ganas de coneixet i que m'expliquesis perquè te'n vas anar.
La dòna va sortir i em va abraçar ven fort. Va començar a dir-me:
-Ai fill meu te trobat moltisim a faltar. Ho sento molt. De veritat . Us demano a tu i als teus germans que em perdoneu de veritat. Jo no volia abandonar-vos. El que volia es que no tinguessiu una mare que no pogues cuidar de vosaltres. Ara t'explicare tot el que va passar.
Desprès de explicar-li tot a ell se li van quedar las cosas claras. Li vaig explicar a la mare tot el que havia passat en el temps que vaig estar allà i ella es va quedar de pedra però va reaccionar amb un somriure ja que tot ho havia fet per saber de ella.
Em vaig quedar uns quants dies amb ella i vam estar molt bé. A la despedida li vaig dir que jo i els meus germans aniriem de tant en tant a casa seva de Nueva York i que ella vindria a casa nostra de Calindria. Ja que jo no em podia quedar allà, la veritat és que aquet viatge m'ha cambiat totalment la vida, el recordaré amb bons i mals records, però lo millor de tot és que he arribat a conèixer a la meva mare i he pogut saber tota la veritat.
Ens vem despedir i em va dir:
- Gracies fill per haver vingut a veurem he pensat moltíssim amb tu i que sapigues que estic aqui per el que vulguis i que pots venir quan vulguis. Truca'm.
- Si, et trucaré i et vindrem a veure segur.
Ara tornaré a casa amb tota la familia els hi explicare tot el que m'ha passat i tornaré a la vida de sempre. M'ha agradat molt parlar amb la mare i poder estar amb ella. Dora tornaré a Nova York. Ja que he estat molt bé allà la veritat. Però m'he donat compte de que a vegades tens oportunitats que has de pensar si ferles i les consequencies que pot tenir aceptar-la o no. Ja que jo vaig aceptar fer el treball a aquells mafiosos i podria haver acabat en catastrofe si ens haguessin pillat però al final va sortit tot bé, vem estar durant un temps vivint molt bé. Amb diners. Però allò amb el temps es va anar acabant. Vem recapacitar, vem saber el que fer. Vaig anar a veure la mare, l'he conegut, em estat molt bé aquets dies i la veritat que ara eh tornat a casa i estic molt bé. Però com que els meus germans ja ho saben tot i han contactat amb ella dora anirem cap allà.
